L’embranzida del moment
sobiranista actual a alguns els pot semblar una traïdoria. En el difícil
equilibri d’un país, que una part del territori reivindiqui una superioritat
econòmica per exigir la secessió i així evitar la càrrega feixuga d’una
administració conjunta de serveis comunitaris, pot ser interpretat com una
actitud egoista, insolidària, inhumana fins i tot despietada. No crec que aquest
sigui el sentir del poble català.
En la “construcció” de l’Espanya
de les autonomies hi ha distorsions de base, segurament ja en el fons del seu
nucli constitutiu on es defineixen els valors més essencials. Després, el pas
dels anys ha anat envellint les estructures d’estat fent més visibles les seves
xacres en forma de vicis i defectes. Les males praxis esdevenen tradició i tota
oposició es vista amb malfiances i arrogància. El poder es protegeix i fa
prevaldre la seva veritat atenent a les antigues lleis de conquesta: dominació
i subordinació de territoris, de cultures, de persones... En aquesta “forçada”
unitat no hi ha complicitat per crear res. Només es poden defensar interessos, contraposar
drets, imposar les lleis del guanyar/perdre... Resignació per totes parts.
Sense entrar en consideracions
polítiques, des de la meva experiència tota aventura col·lectiva que pretén
unir persones, i que aspira a perdurar en el temps, necessàriament, ha de
basar-se en l’amor. És des d’aquesta inclinació afectiva que tot es possible i
que tot es transforma. Els recursos i els talents ja no són cobejats, sinó que
poden oferir-se i compartir-se, generosament, perquè faciliten la pau, el
progrés, la justícia i aporten felicitat. Les relacions flueixen i la diferència
de l’altre no es veu com una amenaça, sinó com una realitat que convida a
meravellar-se. Les identitats culturals viuen i conviuen, s’enriqueixen, però
no competeixen ni s’exclouen. Aprendre a estimar és començar un camí. Encetar
un itinerari que dur a descobrir la humilitat, l’empatia, la compassió, l’agraïment,
la tolerància, el perdó, l’alegria,... I al capdavall esdevenir pelegrí, profundament
conscient, pregonament coneixedor de la fragilitat, meva i de l’altre. Ara bé, en
el punt de partença, en la gènesi de les opcions, en l’origen de les voluntats,
sempre ha d’haver-hi la llibertat. No hem de tenir por a l’expressió individual
de les llibertats, ja que només en la seva formulació hi trobarem l’inici del
camí.
Ramon Melgosa Antonijoan
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada