Pas a pas per Catalunya

Destruït després d’un dia intens, jec aclofat al sofà. El comandament de la caixa “tonta”, tant temptador com sempre, em sedueix per combatre aquell estat d’apatia intranquil·la. Un senzill joc de dits i inicio una nova sessió màgica d’espectacle televisiu. Davant meu apareixen una successió d’estampes des de diferents punts de Catalunya que ofereixen les càmeres del temps de TV3. Resto en aquest canal com hipnotitzat per una música electrònica suau que em relaxa la mirada i m’alça l’esperit. Tot sembla bell i en pau.

Em concentro només en les imatges i en aquella melodia minimalista de notes i sentiment. Mindfulness televisiu, direu. Potser sí però l’esforç m’ajuda a prendre consciència d’aquells indrets. Vaig a la motxilla dels records que sempre porto per saber-ne més dades:  grandària de la població, ubicació geogràfica, paisatges que l’envolten, estructura urbana de carrers, places, carreteres que hi porten, edificis interessants, monuments,... però sobretot intento descobrir-hi la gent que hi viu. Les lluites i il·lusions, responsabilitats i preocupacions d’aquell poble. Cadascú amb la seva edat i condició. Percebo com el territori ha modelat el caràcter dels vilatans al llarg de tantes generacions. El pas del temps els ha conreat una personalitat que s’expressa i es fa visible en el que creen de nou i en tot el patrimoni que s’esforcen en mantenir i cuidar, hereus d’un passat que es projecta cap el futur, essència d’allò que són i principi fonament del que volen ser.

Sempre he desconfiat dels apàtrides per opció, o dels que es defineixen simplement com a “ciutadans del món”. Qui no se sent d’enlloc, qui no és reconeix cap arrel, segurament només és vetllarà a sí mateix i el seu melic.

Ara, me n’adono de la indiscreció d’aquestes càmeres que van saltant d’un lloc a un altre amb la lleugeresa de l’insensat. Tot massa ràpid per copsar que, en el que té de noble, cada indret esdevé sagrat. Acostar-s’hi necessita la prudència dels savis. Entrar-hi requereix descalçar-se i estar disposat a penetrar-hi amb tots els sentits.

De cop, la crua realitat dels telenotícies em rescata del meu encanteri. La darrera tragèdia al mar de Lampedusa m’enfonsa novament l’ànim. Històries de fugitius que es veuen a obligats a deixar allò més preuat que tenen per retrobar la seva dignitat. L’altra cara de la moneda.

Ramon Melgosa