Petjades

Cap de setmana als Rasos de Peguera amb la gent de la Diàspora. En els rostres d’aquesta gent, majoritàriament en una franja d’edat que va dels 70 en amunt, s’hi reconeixen les lluites de les generacions de la postguerra. La necessitat i la injustícia els va fer valents. Les urgències del moment els van obligar a decidir ràpid el que calia fer i de seguida copçaren que si no s’hi posaven ells, ningú els faria la feina. Allí van iniciar la seva militància social, política, cultural, religiosa,... al servei dels més pobres, en noves barriades que s’obrien als marges de qualsevol ciutat, sota el pont d’una autopista o a les costerudes valls d’un indret llunyà. La il•lusió per assolir un món millor va determinar les seves opcions i vocacions, però pel camí hi han anat deixant esperances, energies, la salut i fins la vida. Ara, al cap dels anys, els seus ulls a voltes esdevenen tristos, dolguts, o potser tant sols cansats. Els queda tant a fer! Les forces ja fluixegen i no albiren relleus per donar sentit i continuïtat a les seves lluites i compromisos. Davant el seu testimoni, un no pot fer altra cosa que abaixar el cap i agrair.
Curiosament, a la Diàspora, com en altres moviments socials de base, quasi no apareixen persones de la generació posterior. És a dir, aquells que ara es troben cap a la franja dels 50 als 60 anys. Excepte honroses excepcions, aquells joves que va crear el hipisme i van protagonitzar el maig del 68, no semblen haver trobat la manera de donar consistència i coherència als ideals utòpics que cantava John Lennon en els seu “Imagine”. Són ells els que ara, majoritàriament, dirigeixen els fils del món i a jutjar pels resultats, les seves respostes als greus conflictes actuals encara les estem escoltant en el vent. (Si almenys no haguessin cridat tant!)
Darrera seu ja apuntem nosaltres, els que ara ens trobem a la ratlla dels 40. Sovint se’ns ha dit que no tenim sang ni capacitat de lluita. Es parla que la nostra educació, sorgida de l’abundància, ens ha fet tous, apalancats, porucs, individualistes,... Tot està per dir i serà la pròpia història la que haurà de valorar la capacitat humanitzadora de la nostra generació, però d’entrada sóc optimista. No serem de fer molt soroll però veient la resposta generosa en mogudes com el magis, la Pasqua, el Miracle,... crec que, si més no, ens mereixem el valor del dubte. Prenc consciència del que ens espera per davant i veig que no és poc: reinventar una solidaritat que parteixi de la igualtat i la reciprocitat, posar en valor una economia més social i humana, plantejar seriosament el que ens sobra per assolir la pau i l'ordre mundial, redefinir el paper de les institucions (locals i globals), assumir el repte mediambiental,... Som-hi?
Bona jornada
Ramon