A la feina m’increpen sobre la competitivitat del món i la importància dels talents. El talents pressuposen que un neix amb ells, com si d’un do de Déu es tractessin, i després els desenvolupem gràcies al nostre esforç i en funció de la sort amb la que ens trobem. Jo no em puc imaginar un Déu repartint talents aleatòriament entre la població com si d’un sorteig de loteria es tractés. De la mateixa manera, si em demanessin de repartir talents entre els meus fills no podria admetre altra possibilitat que no fos donar el màxim i de forma equilibrada a cadascun.
Penso que Déu ni concedeix ni està massa interessat amb els nostres talents. Tampoc li interessen massa els nostres mèrits. En canvi sí que considero molt propi d’Ell estar pendent de les necessitats del món i de les dinàmiques de destrucció que l’amenacen. Conscient de la fragilitat de la condició humana dóna mostres constants de suport i d’implicació plena en la seva realitat. Des de la llibertat ens anima a acceptar les nostres capacitats i ens crida a col•laborar en el seu projecte que no és altre que el de la dignificació del conjunt de la humanitat. Per assolir aquest objectiu i pel que puc testimoniar fins a data d’avui, sempre acaba sent més decisiu la suma de voluntats que l’acumulació de capacitats que només s’activen per l’interès del benefici propi.
En aquest sentit intueixo que no es tant important donar compliment a la realització de trajectòries individuals, com expandir-se en àmbits de necessitat concrets; omplir llacunes de limitació, crisi, destrucció, mort,... per davant els desigs que surten del nostre llombrígol. En definitiva, sensibilitat activa cap a l‘exterior, humilitat interior i qui necessiti córrer... que vagi a fer footing. Penso que gran part d’aquest missatge l’hem pogut llegir força clarament en la resposta unitària del poble japonès davant la triple catàstrofe que els ha colpejat.
Bona jornada
Ramon
Penso que Déu ni concedeix ni està massa interessat amb els nostres talents. Tampoc li interessen massa els nostres mèrits. En canvi sí que considero molt propi d’Ell estar pendent de les necessitats del món i de les dinàmiques de destrucció que l’amenacen. Conscient de la fragilitat de la condició humana dóna mostres constants de suport i d’implicació plena en la seva realitat. Des de la llibertat ens anima a acceptar les nostres capacitats i ens crida a col•laborar en el seu projecte que no és altre que el de la dignificació del conjunt de la humanitat. Per assolir aquest objectiu i pel que puc testimoniar fins a data d’avui, sempre acaba sent més decisiu la suma de voluntats que l’acumulació de capacitats que només s’activen per l’interès del benefici propi.
En aquest sentit intueixo que no es tant important donar compliment a la realització de trajectòries individuals, com expandir-se en àmbits de necessitat concrets; omplir llacunes de limitació, crisi, destrucció, mort,... per davant els desigs que surten del nostre llombrígol. En definitiva, sensibilitat activa cap a l‘exterior, humilitat interior i qui necessiti córrer... que vagi a fer footing. Penso que gran part d’aquest missatge l’hem pogut llegir força clarament en la resposta unitària del poble japonès davant la triple catàstrofe que els ha colpejat.
Bona jornada
Ramon
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada