Castellers d'Orient

Aprofitant les festes de Santa Eulàlia, aquest cap de setmana vaig assistir amb els nens a la jornada castellera on actuaven totes les colles locals de Barcelona. Em va agradar viure l’emoció d’aquestes torres humanes i veure les cares de l’Ignasi i la Clara deixant-se endur per la intensitat d’un moment difícil de descriure, barreja de patiment i satisfacció, esglai i admiració, a cadascun dels èxits que s’anaven assolin.
Amb gran atenció seguíem els moviments que requeria cada castell: L’organització rigorosa de la pinya amb un cap de colla que a cops de crit col•locava cadascú al seu lloc, coneixedor que sense uns bons fonaments és impossible aguantar res. No hi mancaven col•laboracions d’espontanis, fitxats a última hora in situ per reforçar la base; molts d’ells turistes badocs, totalment seduïts per l’encís de participar en aquella estranya tradició. Feina complicada era fer-los-hi entendre que havien d’abaixar el cap, que no podien mirar enlaire mentre el castell s’enfilava. Els desobedients, alguna que altra patacada van rebre! Els primers pisos del tronc normalment eren formats per homes cepats que, a mesura que allò anava carregant se’ls desencaixava el rostre mentre rossegaven rabiosament el coll de la camisa entre les dents. El pisos del mig, sotmesos a un balanceig constant, eren figures esveltes que vinclaven el seu cos, ara cap aquí ara cap allà, per aconseguir estabilitzar aquelles estructures flamejades per tots costats. I finalment la mainada, àgils cap amunt, sense por, escalant cap a unes alçades que feien estremir: l’aleta i ni respir, ràpid cap avall!
L’espectacle l’acompanyava música de gralles, cridòria, aplaudiments, autoritats als balcons, esgarrifances d'algun que altre traumatòleg ,... seny i rauxa, diuen. No és d’estranyar que aquesta tradició sovint s’interpreti com un símbol del que és el poble de Catalunya. Tothom hi té cabuda, tothom és important, cadascú en la seva funció, fent pinya per alçar aquesta identitat que no és millor ni pitjor que cap altra, però que és la nostra.
La imatge m’ha fet pensar en el poble egipci, aquests dies de revolta, de reivindicació per retrobar el fil de la seva història, allò que volen ser i el que no desitgen ja més. Com un tornar a creuar el mar Roig però sense moure’s de lloc. Veure famílies senceres acampades a la plaça Tahrir del Caire, disposades a deixar-hi la pell perquè els seus fills puguin tenir una vida millor, era un argument massa poderòs de combatre, una aspiració massa difícil de contrarestar. Ni armes, ni exèrcits, ni poders repressius. Novament la força dels petits.
Pel que sembla, s’ha aconseguit un primer èxit. Ara cal descarregar el castell. Una transició cap aquella forma legítima de govern. Que això que hem presenciat aquests dies ho puguem testimoniar arreu. Hi ha esperança i no podem romandre passius esperant que la realitat s’adapti a les nostres rígides expectatives. No podem esperar a canviar per quan canviïn les nostres circumstàncies, sinó que hem d’aprendre a viure conscients i confiats que elles canviaran quan canviem nosaltres.

Bona jornada
Ramon