Com afrontar l’educació en la fe dels fills

El tema que us proposem per la propera reunió de grup és compartir la nostra experiència sobre com educar en la fe als nostres fills. Reptes, dificultats, esperances i oportunitats, el què ens inspira? com ho afrontem?, què ens diferencia d’una educació de valors? Us compartim a continuació el nostre testimoni personal.

Com transmetre la fe als fills

1. En primer lloc, em pregunto que potser abans de parlar de com transmetre la fe als nostres fills hauríem de conèixer i entendre amb més deteniment l’espai –el context social, econòmic, cultural,...- en el que creixen (l’actual, el que estem fent nosaltres) i en el que viuran (que serà ben diferent al nostre), els reptes que es plantejaran i de quines eines disposaran per fer-los front. Segurament hi hauran noves mancances que caldrà afrontar (crear una nova cultura de l’ecologia, superar l’individualisme, el pensament global,...) però no dubto que aquest món seu, de forma global, oferirà moltes més oportunitats I recursos per ser feliç i en aquest sentit esdevindrà millor que el nostre.

L’ús extensiu del mitjans audiovisuals i de les noves tecnologies estableix un nou marc en el que es viuen les relacions humanes. És cert que la prevalença del llenguatge conceptual d’aquests mitjans porta associat la pèrdua de competència d’altres llenguatges que no tenen una finalitat tant descriptiva, com són els llenguatges que aprofundeixen en el valor de l’intangible i en el seu sentit. Però si entenem el “ser lliure” com aquella capacitat que permet crear allò nou a partir del que un ja sap, la vida en el ciberespai multiplica infinitament les possibilitats de coneixement de forma multidisciplinar i facilita l’aprenentatge tot innovant, temptejant, comparant, creant, donant lloc a una nova manera de mirar cap al futur. Algú –sobretot aquells amb dificultats per adaptar-se al món tecnològic- ho jutja poc autèntic o irreal però és inqüestionable la seva eficiència i el seu potencial.

2. En aquest marc exterior amb tantes possibilitats com incerteses és on, en un futur, els nostres fills forjaran els seus compromisos vitals, però com a pares no deixa de qüestionar-nos l’ara i avui del que afecta la seva educació. Sense receptes garantides no parem mai de preguntar-nos: -tot el que els ensenyem i mostrem, els serà realment útil per ser feliços? On, en què podem estar fallant? No evitarem als nostres fills que hagin de fer front, per sí mateixos, a les dificultats de la vida; però sí que ens preocupa encertar en els instruments i valors personals que el permetin avançar en un món, en canvi constat, en el que no queden rètols fixats enlloc.

Recordo fa poc més d’un any, l’Ignasi (el meu fill), tot pujant de l’escola, em va sorprendre amb la pregunta –papa, tu com et sents per dins? Improvisadament, i reconec que un poc desconcertat, jo li vaig respondre –Mira vaig fent, però com és què em preguntes això? I ell em va respondre –Avui a l’escola ens han explicat que també creixem per dins.

Després al vespre, recordar aquella pregunta, que semblava innocent, em va omplir d’esperança. Dotar de qualitat humana els nostres fills volia dir això: crear consciència del que són i de la responsabilitat que tenen en la seva felicitat. Vaig agrair el treball de l’escola per incitar, provocar, animar aquella recerca d’interioritat que els situava en el més profund del seu ser i els impulsava cap a qualsevol camp d’exploració d’una realitat que es presenta tan oberta com inabastable. Aquesta era, sens dubte, bona terra de conreu per a sembrar-hi la consciència social, el respecte ecològic, els valors patriòtics que ens connecten amb les arrels, la inquietud científica, el gust per la cultura,... i naturalment la interpel·lació i el sentit del transcendent.

Aquella petita lliçó, ens va fer prendre encara més consciència del nostre paper com a pares, sobre com els podíem ajudar en aquest “créixer per dins”. Ens plantejarem amb més responsabilitat diverses activitats i hàbits quotidians que ens permetien donar profunditat a la vida i eixamplar el cor: propiciar el silenci, donar-nos temps per respirar, per estudiar i compartir coneixements, per expressar emocions, per aprendre i gaudir del contacte amb la natura... I enriquir-los amb altres espais que ens permetien obrir-nos a l'alteritat, sovint en connexió a un lleure amb sentit: els estius a Taizé, participar en manifestacions, apuntar-nos a un esplai, les pasqües a Vic. També replantejarem les trobades del grup de revisió de vida per encabir-hi la seva realitat i ens vam comprometre a coorganitzar unes jornades des del Miracle, específicament destinades per a famílies, i amb el propòsit bàsic de compartir i trobar noves llums sobre el tema. En definitiva es tractava de triar, seleccionar i prioritzar aquelles activitats que millor s’adaptaven a la seva edat i condició, que els situaven més en el centre que no en els marges, i evitar, en la mesura del possible, aquells espais on els infants són vistos com elements distorsionadors que cal contenir, o que cal entretenir perquè no molestin.

L’encaix dels diferents ritmes familiars no és fàcil. Sobretot en la compatibilització amb espais més adults que permetin el creixement personal. Però el camí traçat, concretat en les petites fidelitats del dia a dia, van marcant un tarannà, un estil de família que es fonamenta més en la pedagogia d’un testimoni actiu que en masses discursos o sermons, en la línia del dir sense parlar. En aquest punt del camí estem i des d’aquí mirem de seguir avançant.

3. Finalment i plenament lligat al procés anterior, (ara sí,) ens preguntem com a pares, quina fe els hi volem fer arribar. Enmig de tantes confessions religioses i moviments pseudomístics, quines són aquelles creences que poden ajudar a formar els ressorts interiors dels nostres fills, que els estructurin com a persones i inspirin les decisions importants de la seva vida.

Personalment, en arribar en aquest punt considero que només sabré i podré transmetre, autènticament, allò que sóc i crec. En aquestes alçades del partit puc afirmar sense masses boires, que em considero cristià, seguidor de Jesús i part de la seva obra. És aquesta fe la que he conegut, experimentat i la que ha modelat les meves opcions, i per tant, la que em veig capaç i motivat de transmetre.

Em declaro un humil aprenent en el tema però l’esforç de pensar-hi m’ha fet retrocedir en la meva trajectòria vital per recuperar el fil de la meva particular experiència de Déu, en els seus encontres i llunyanies, en les seves llums i les ombres corresponents. I en tot el procés he valorat com a clau la presència i acompanyament de certes persones que considero importants en aquesta història: pares, educadors, acompanyants,... M’he parat a visualitzar el què feien, què vivien, com s’ho van fer per colpir-me tant fondament i he mirat d’endevinar què els impulsava.

Recordo (ara) acompanyar la mare a fer la "visita" al sagrari de qualsevol església. Assegut en el banc, em quedava mut sense saber massa què fer. Però veure la mare agenollada, amb totes les bosses de la compra pel terra, és una imatge inesborrable del meu imaginari de la fe. Davant Déu un s'agenolla, perquè la fe et dóna forces per a renunciar a qualsevol idolatria (diners, poder, honor, èxit, reconeixement) i et fa lliure per donar l'autoritat de la teva vida només al qui realment et pot saciar el desig de felicitat. Que un infant et vegi agenollat només davant de qui s'ho mereix, aquest és també un repte a l'hora de transmetre la fe.

Educar la fe és educar en uns valors determinats, que són els de l'evangeli. Un cert estil de vida. Creixem sempre en referència a l'altre, en el diàleg i en la confrontació. L'altre és qui em marca els límits, i el qui em fa anar més enllà alhora. Quan l'Altre és el Déu de la nostra fe cristiana, la referència és Jesús. Entenc que unir-nos a Ell vol dir estar disposat a esdevenir el Crist. Estar disposats a ser partits i repartits.

Fruit d’aquesta experiència i pel que fa a la seva transmissió cap als meus fills, de forma lacònica, m’atreveixo a dir:

No voldria per a ells una fe passiva, estàtica. Aquella que mai és qüestionada, de veritats absolutes, ja siguin “progres” o conservadores. Aquella que mai es posa al lloc de l’altre perquè el jutja ignorant, neci o senzillament enemic.

Considero perillós monopolitzar a Jesús, adaptar les seves paraules i crear-ne filosofies a mida dels propis interessos, manipulant les seves idees per fer que em donin la raó i així confrontar al que opina diferent o al que és diferent. També a nivell eclesial.

No els voldria transmetre recremor sobre l’Església, que dóna lloc a la bronca i denúncia sistemàtica. Prefereixo parlar de l’amor com una eina que acaba sent sempre més poderosa i eficient per aconseguir canvis positius, reals i efectius. Sempre amb la confiança que al capdavall, al final del camí, la veritat acaba enderrocant fins els murs més alts!

Voldria defugir una fe basada en la por, la que busca culpables cap a fora, gastant moltes energies endebades per tirar pedres a la pròpia teulada i perdent l'oportunitat de viure la força de l'Esperit. Un Esperit que és llum, coratge, bona notícia, comunió, projectes per al Regne, pau interior, alegria,... motivació de fe, esperança i caritat.

Aposto per una fe que dóna sentit a la Vida i rebutjo una vida amargada, desencisada, desesperançada. I crec que aquest punt és especialment seriós! Sobretot en constatar com molts joves, fruit de l'apatia i de la manca de sentit, s'aboquen a l'al•lienació de qualsevol droga o a l'autolesió com a mecanisme d'alerta o per cridar l'atenció.

En definitiva i per damunt de tot, transmetre una fe que és advent: conversió, esperança, il·lusió, alegria i construcció efectiva d’un món millor. Aquesta és la fe que m’agradaria comunicar als meus fills.

Sóc conscient, (i amb això acabo,) que sovint caldrà silenciar i calmar dubtes, cansaments, incomprensions i enrabiades, interiors i exteriors, però crec que així ha de ser. Si el record que finalment els queda és un pare feliç i plenament realitzat, l’esforç haurà valgut la pena.

Ramon