Us escrivim aquest missatge per compartir amb vosaltres diverses qüestions. Primer de tot volem dir-vos que ens hagués agradat enviar-vos aquest missatge fa temps, però la veritat és que des de fa un més i mig falten hores per poder asseure'ns davant l'ordinador.
El primer que volíem compartir amb tots i totes vosaltres és una petita crònica del naixement del nostre fill Marçal que, com ja sabeu, va arribar el 16 de juny. Va néixer vuitmesó ateses les circumstàncies de l'embaràs viscut. Després del naixement, el van hospitalitzar durant 15 dies a la Vall d'Hebron per controlar els efectes de l'anèmia que ja va patir durant la seva estada a la panxa de la seva mare. Abans de marxar li van haver de fer una transfusió de sang (que se sumava a les tres que ja li havien fet a dins de l'úter) i durant aquest mes de juliol n'hi han fet, encara, una altra. En aquests moments ell està bé però ha de passar un mes i mig per tal que li donin l'alta definitiva. Passat aquest temps, tot quedarà superat i podrà fer vida normal.
De moment continuem amb les nostres visites setmanals a l'hospital, però la veritat és que estem tranquils perquè veiem que en Marçal és un nen valent, que està bé i que ho va aguantant tot. Ara ja ens ho posa fàcil!
Per què negar-ho?, estem cansats, tenim son i anem encaixant i resituant-nos en aquest projecte de família per al qual ens sentim cridats. Ens sentim agraïts per la vida del nostre fill, per la gratitud de tot el que hem rebut al llarg d'aquest temps, i també meravellats pel misteri de la vida. Ja sabeu que l'embaràs no ha estat gens fàcil, però és cert que hi ha hagut una música de fons al llarg de tot aquest temps que ens ha acompanyat: la confiança en el Déu de la vida i de l'amor. "Tot anirà bé", ens dèiem mútuament, i una força creadora i positiva sorgia de les entranyes.
La vivència passada ha estat dura, però la veritat és que pel camí hem recollit molts aprenentatges. Com sempre i ja des de les entranyes de la mare, un fill/a és un llibre de vida, d'on podem pouar grans ensenyaments. En el nostre cas, en Marçal ha estat i està sent aquesta oportunitat per aprendre i reaprendre allò que és essencial en la vida. En definitiva, hem après a viure des de l'esperança i la confiança en aquest Déu amorós que és Pare i Mare.
La veritat és que tot això que us escrivim ens hagués agradat compartir-ho al llarg d'aquest temps passat o, si més no, el dia en què us vàreu reunir per valorar el curs. No ha estat possible ni una cosa ni l'altra, i per això ara us n'hem fet cinc cèntims.
Una segona informació és la que té a veure amb la reunió de valoració de curs que vareu fer a casa la Judit. Aprofitem per fer-vos arribar la nostra aportació i, així, ampliar les conclusions que ens ha fet arribar en Pau (a qui li agraïm).
Pel que fa a aquest any, refermem la nostra intenció, ja explicitada al Miracle, de participar de les trobades en família atesa la limitació de temps, la distància i el manteniment dels nostres compromisos (portar el grup de revisió de vida amb les joves de la parròquia i participar com a iniciadors (abans en dèiem així al MUEC, oi?) del grup de revisió de vida de la parròquia amb altres persones). Tot plegat ens fa adonar que no podem abastar més del compte. Agraïm que s'hagi acceptat que, tot i no participar de les reunions periòdiques puguem continuar venint a les trobades de cap de setmana. Tot plegat, però, aquest any s'ha vist afectat per l'embaràs que hem viscut i, per tant, encara s'ha dificultat més poder respondre a les espectatives que preteníem.
Per nosaltres el grup té valor per les persones que el formem, pel tresor preuat que és cadascú, però intuïm des de fa temps que no acabem de deixar-nos descobrir els uns als altres aquesta meravella. No heu tingut la sensació, en més d'una ocasió, que tot i els anys que fa que caminem plegats no ens acabem de conèixer del tot i que no acabem de viure en comunió veritable? Estimem el grup perquè estimem les persones que el formem, però potser no hem acabat de formar/trobar aquesta comunitat anhelada que tots/es busquem. La distància geogràfica no hauria de ser una excusa, ni tan sols les responsabilitats socials i familiars que tots i totes tenim, si realment el grup acomplís amb la funció que desitgem: confiança per compartir les nostres vides, sentiment de comunió fratern, compromís entre nosaltres i compromís en el nostre entorn...
Tot plegat no és fàcil trobar-ho, però segur que tampoc deu ser impossible construir-ho. De cara a un futur més immediat, el nostre desig és continuar comptant amb els espais de trobades de cap de setmana i aprofitar els espais comuns (misses familiars, pasqües, Taizé) perquè ens sembla que ara és el que podem assumir i al que podem comprometre'ns. Esperem que entengueu aquesta manera d'estar i de fer en el grup perquè ens sembla que és la manera més sincera d'aportar quelcom. La idea que proposa en Ramon del Blog està bé, tot i que hi ha qui potser no podrà seguir el dia a dia d'allò que s'hi vagi pemjant però, si més no, tenim un mitjà que pot apropar distàncies, pot ser suggeridor de pensaments, pot ajudar a compartir estats, moments, circumstàncies i propostes d'acció....
Finalment, només volem afegir que us estimem, que ens sentim units amb vosaltres tot i la distància, i que tenim ganes de veure-us. De moment podreu conèixer la cara que fa en Marçal a la fotografia que adjuntem.
Una abrçada i fins aviat,
Roger i Sandra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada