Aprofito aquest nou espai obert en les xarxes virtuals per abocar-hi un pensament com aquell qui llença una pedra al mar i espera que boti fins arribar a l’horitzó.
Aquests dies per circumstàncies diverses m’he trobat amb un poema, llegit múltiples vegades en funerals i recordatoris de difunts però mai aprofundit potser per aquest ús o abús que es fa sovint del text. Es tracta del cant espiritual de Joan Maragall. No entro a valorar-ne gramàtiques ni retòriques, que d’això no hi entenc i cas d’afeccionar-m’hi començaria per alguna cosa de l’Eiximenis que segons el Roger té “més engruna”.
De la part que he entès he trobat interessant descobrir com no és la natura que li parla de Déu sinó que és Déu mateix que li parla en la natura i en l’univers sencer.
Resulta molt inspirat com es descriu l’estranyesa, per no dir rebel•lia, que sent l’autor davant la bellesa del món. Es meravella de tot el que pot arribar a veure i gaudir però només durant un període de temps molt concret: el de la seva vida terrenal.
Des d’aquesta limitació humana he copsat millor la referència que fa de Faust. Aquell que el dimoni li prometé que la seva vida s’aturaria en el moment que ell tries, el més bell de tots. Joan Maragall no ho entén. Ell percep la vida com una successió d’instants bells. Bonic, no?
Al capdavall de la seva lectura m’ha quedat un regust agre-dolç.
Hem queda tant per viure així!, Sento la meva imaginació massa limitada per poder sentir tanta perplexitat i admiració per tot el que m’envolta. Hem manca confiança per expressar esperança davant el dubte, la imperfecció, els reptes,...
Espero retrobar-me algun dia amb aquest text i cloure’l amb un to més optimista. Serà bon senyal que he crescut i que el meu entorn s’ha tornat més bell encara.
Molt bones vacances a tots
Ramon
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada